L’actual Decret Llei 16/2019, de 26 de novembre, de mesures urgents per a l'emergència climàtica i l'impuls a les energies renovables és el marc regulador que està donant la base per desenvolupar la transició energètica a Catalunya. Els objectius marcats per Europa i als quals tant Espanya com Catalunya estan obligats a arribar, són que al 2030 l’energia consumida provengui de fonts renovables en un 50% i al 2050 sigui del 100%. Aquests objectius són molt ambiciosos i requereixen d’un impuls decisiu, però no a qualsevol preu i de qualsevol manera. Amb el marc legislatiu actual el desenvolupament de les renovables s’ha dut a terme d’una manera caòtica, sense cap tipus de consens territorial ni planificació, que posés i indiqués les zones i la quantitat de MW a instal·lar. Aquesta manca de planificació el que ha dut és que ens trobem el territori ple de projectes descomunals, desconnectats de les necessitats i realitats dels llocs on es volen desenvolupar, i suposant la consolidació d’un model centralitzat (grans infraestructures que donen energia a la xarxa) i especulatiu, lluny del model descentralitzat (xarxa difosa de petites instal·lacions productores que aporten energia a la xarxa) i d’autoconsum que demanem des de les entitats ecologistes i socials d’arreu de Catalunya. Aquesta transició energètica ha de servir per empoderar a la societat civil en la generació i consum d’una energia neta, propera i enxarxada, fet que ens ajudarà a acabar amb aquest model oligopolístic que tants maldecaps ens dona dia rere dia.
Cal recordar però, que la crisi climàtica està molt present i ens afecta cada dia. És un problemàtica que cada dia va empitjorant i per tant hem de fer el canvi si o si. El que és també important tenir en compte és que la crisi climàtica no és res més que una pota de les que componen l’anomenat Canvi Global, que entre altres factors a part del climàtic, incorpora la pèrdua de biodiversitat. Aquest Canvi Global és el que hem de batallar, però atacant una de les potes (canvi climàtic) suposant al mateix temps l’empitjorament d’una altre (pèrdua de biodiversitat), no ha de ser la solució ni l’excusa, malgrat els tempos tant exigents que ens hem marcat.
Una vegada introduït aquest context, passem a contestar les preguntes que ens vau fer arribar per xarxes socials i mail:
- Per què no voleu les energies renovables si sou una entitat ecologista?
Des de l’ANG i la resta d’entitats ecologistes de Catalunya sempre hem defensat, no ara, sinó des de fa anys, la necessitat de passar d’una economia basada en les fonts no renovables d’energia a les fonts renovables. Aquesta demanda ha sigut ignorada reiteradament per la classe política, tot i alguna excepció, i és del tot clar que ha faltat iniciativa en molts estaments públics a l’hora de potenciar la instal·lació de plaques solars i aerogeneradors a les zones urbanes i periurbanes.
Aquesta manca de iniciativa ens ha portat a la situació actual i, amb la lògica de les presses i la necessitat d’assolir objectius molt exigents, a proposar una model especulatiu, extractivista i deslligat de les necessitats i realitats territorials. A més a més, ens hem trobat amb propostes de parcs que s’ubiquen a zones d’elevada biodiversitat o importància ecològica, com poden ser els camps solars de Sant Jordi Desvalls i Fortià, en ple connector fluvial del Ter, o bé els projectes eòlics a l’Alt Empordà, comarca amb una elevada biodiversitat i amb una estratègica ubicació en plena ruta de migració de diverses espècies d’aus entre Àfrica i Europa.
Per tant, no estem en contra de les renovables, estem en contra del model que es proposa actualment (a dia d’avui des de la Generalitat pretenen modificar el decret llei 16/2019) i que està completament a les antípodes del que nosaltres defensem, un sistema descentralitzat i a mida de les necessitats del territori.
- Quins posicionaments hi ha sobre aquest decret sobre les energies renovables i qui els defensa?
Els posicionament que hi ha actualment podríem dir que són uns tres:
1. Posicionament «de les presses» : Els objectius que s’han d’assolir són molt propers i ambiciosos i només s’hi pot arribar abordant-lo des de grans projectes productors que distribueixin l’energia a través de les autopistes energètiques, MAT. També ho justifiquen com que quant més tardem (models més lents d’aplicar) pitjor seran les conseqüències del canvi climàtic. Així sacrificaríem certes zones de la Catalunya rural per nodrir els principals punts de consum, AMB i grans ciutats. El problema d’aquesta proposta és que l’energia seguiria estant en mans d’uns pocs agents i que el cost ambiental seria inassumible per l’impacte de grans centrals generadores. També és un posicionament certament cínic al justificar-se a través de la immediatesa d’aturar el canvi climàtic. El canvi climàtic és ja quasi irreversible i no perquè a Catalunya es posin grans projectes l’aturarem, no significa que això suposi una excusa per no fer res, simplement que el temps d’actuar amb premessa ja ha passat i que més val apostar per fer les coses bé i no ràpid i malament.
2. Posicionament «dels grisos»: Res en aquest món és blanc o negre. Els estudis indiquen que amb tots els teulats de Catalunya es podria cobrir aproximadament un 30% de la demanda energètica, per tant, com podem cobrir el 70% restant? Faran falta grans projectes de producció energètica, la qüestió està en qui els ha de gestionar (privat vs públic), les seves dimensions (a poder ser ajustades a la zona on s’insereixen) i la seva ubicació (amb major o menor impacte ambiental). Aquest és potser a dia d’avui el model més realista, però cal concretar alguns aspectes de base i determinar com s’acaba de desenvolupar tot plegat, si d’una manera més oligopolística o més pública.
3. Posicionament «conservacionista»: Aquest rebutja de ple els grans projectes de renovables i busca que cada poble tingui la seva autosuficiència energètica. Això genera certs problemes tècnics que són difícils de resoldre amb aquesta escala. Per un costat la disponibilitat de vent o sol és variable i en un sistema tant tancat, el poble es quedaria sense llum quan no fes vent o no fes sol. També hi ha zones que requereixen de molta energia i per contra no tenen lloc on posar la suficient quantitat de plaques o molins per generar-la. També dins d’aquest posicionament trobem les persones «nimbys», vocable anglès que significa «not in my backyard» (no al meu pati del darrere) que vindria a reflexar la típica frase de «perquè els posen aquí? Que se’ls enduguin al Pirineu/Monegros/polígon/etc, que allà no molesten a ningú». És a dir, és un posicionament que l’únic que no vol és tenir-los davant de casa, però si molesten a algú altre o es posen a un lloc amb un major impacte, ja li està bé. És per aquesta mescla de posicionaments, entre nimbys i propostes realment interessants de decreixement i models més sostenibles, que molta gent el desacredita i menysprea.
- Quin model creieu que seria el més efectiu per fer front a l'emergència climàtica? Per què?
Segurament el model més efectiu passa per fer una mescla de tots els posicionaments anteriors. El canvi a les renovables s’ha de fer i hi ha diversos factors a tenir en compte. El punt més crític és la disponibilitat de matèries primeres per fer les plaques, molins, cables, conversors, etc. Aquest tipus de materials solen estar fets de terres rares i solen necessitar de grans explotacions a cel obert a països del sud global i que ja pateixen un fort extractivisme per part dels països més desenvolupats. També hem de tenir en compte que els consums energètics es dispararan amb el canvi de les energies sòlides (petroli, carbó, gas, etc) per l’energia elèctrica. Aquesta augment però s’haurà de veure compensat per una major eficiència energètica en edificis i transport, per exemple, i un canvi d’hàbits de mobilitat. Canviar tot el parc mòbil actual de cotxes per elèctrics no és viable, tant ecològica com econòmicament, per tant s’haurà de desenvolupar molt més el transport col·lectiu o potenciar el car-sharing.
Dit això, el model d’energies renovables hauria d’estar dimensionat a aquest repte social i mediambiental i s’haurà de compaginar amb la justícia social i una democratització de l’energia, intentant al màxim fugir dels models oligopolístics actuals. Creure en una Catalunya sense grans projectes de renovables és poc realista, el que sí que es pot apostar és per què aquests siguin els mínims possibles, a localitzacions amb el màxim rendiment i el mínim impacte ambiental i el màxim de participats per les administracions públiques i la gent del territori.
- De tots els macroprojectes que es volen construir, amb quants en faríem prou per la comarca o comarques veïnes?
Això són dades molt importants que s’haurien de calcular però, a dia d’avui, no tenim coneixement que existeixin. En tot cas molts d’aquests projectes podrien ser fàcilment substituïbles per comunitats energètiques locals, evitant així trinxar tot el territori. S’ha d’esmentar que la província de Girona és deficitària energèticament. La majoria d’energia que es consumeix ve de la resta de Catalunya, per tant hi ha molt de camí a fer en aquest sentit, però aquest inici des de quasi zero pot ajudar justament a crear una generació energètica molt més justa i repartida pel territori.
- Quines empreses hi ha al darrera de tot això? Podem parlar d'especulació?
L’especulació i és des del mateix dia que es va decretar el Decret Llei 16/2019. Hi ha empreses de tot tipus competint per cada megawatt. Trobem des de les clàssiques com Endesa, Iberdrola, Repsol, etc, fons d’inversió estrangers i, molt minoritàriament, petits inversors locals. Tots aquests agents lluiten per fer-se un lloc a les limitades concessions de connexió a subestacions de línies d’alta tensió (MAT) i així poder vendre l’energia al mercat elèctric. També hi ha una lluita per les millors ubicacions. A nivell estatal existeix la problemàtica de que algunes empreses especulen amb les llicències de parcs eòlics i solars. Aquestes empreses, atès que els procediments són molt lents i hi ha molta burocràcia (es pot arribar a tardar 5 anys en passar tot el procès administratiu), el que fan és presentar projectes, passar tota la tramitació i, una vegada es té el permís, vendre’l a altres promotores que es vulguin estalviar tot aquest temps. Això genera que es donin situacions on el projecte aprovat difereix del que s’està duent a terme.
Amb aquesta última explicació el que volem dir és que allà on hi ha diners i possibilitat de control, hi ha especulació, i aquest és el panorama actual atès la manca de desenvolupament d’aquestes energies a nivell català i la possibilitat per a aquestes empreses de fer-se amb una part molt sucosa del pastís.
- Els mitjans de comunicació només parlen d'impactes en el paisatge? És així?
L’impacte més evident és el paisatgístic, per suposat, però no és ni menys l’únic. Els principals problemes que creen aquestes infraestructures és la destrucció d’habitats agrícoles i forestals i també la col·lisió de les aus i ratpenats contra els aerogeneradors. Malgrat que la qüestió paisatgística té un fort component subjectiu (hi ha gent que quan veu molins de vent o plaques pensa que són una aberració i n’hi ha d’altres que ho intueixen com un progrés o una reducció de les emissions). Bona part del sector de les renovables l’utilitza per desacreditar als detractors del model proposat. Moltes vegades ells mateixos justifiquen la necessitat de sacrificar aquest paisatge pel bé comú i per poder lluitar contra el canvi climàtic, però com hem anat comentant, les energies netes són bastant brutes en tot el seu procés de construcció i a més no podem lluitar contra el canvi climàtic si pel camí ens carreguem la biodiversitat.
Molts camps de conreu són hàbitat de multitud d’espècies que els utilitzen des de la cria fins a l’alimentació i refugi, moltes de les quals estan amenaçades com el sisó (Tetrax tetrax). Aquestes necessiten d’aquestes àrees agrícoles per trobar el seu aliment o bé són específiques d’aquests ambients, per tant si les destruïm per omplir-ho de plaques solars, lluitem contra el canvi climàtic, sí, però també afavorim la pèrdua de biodiversitat.
Un altre impacte és la col·locació d’aerogeneradors a zones importants de migració d’aus i ratpenats o prop de zones de cria i alimentació de rapinyaires sensibles a aquestes infraestructures. Aquesta situació la trobem a l’Alt Empordà on gran part d’aquests aerogeneradors es col·loquen a la serra de l’Albera i el Coll de Pertús, zones reconegudes per ser una important zona de pas d’aus entre Àfrica i Europa.
Per últim en la part socioeconòmica trobem que l’ús de terres agrícoles per implementar les energies renovables suposa la pèrdua de la capacitat econòmica de molts agricultors. Molts d’ells no són propietaris de les terres que conreen i els sucosos lloguers que poden donar els promotors als amos de les terres no té res a veure amb el que li pot pagar un pagès al cap de l’any. Per un altre costat, hi ha zones que viuen turísticament del seu paisatge i canviar-lo per un de més «industrial» pot tenir conseqüències encara no avaluades sobre l’economia d’aquestes poblacions.
Per finalitzar, l’impacte paisatgístic és el més mediàtic i fàcil de reconèixer, però no és més que la punta de l’iceberg.
Com a reflexió final, el debat ara mateix es centra en com hem d’implementar les renovables per poder complir amb els objectiu que marca la UE, però com ho podem fer per tal de rompre amb el model oligopolístic actual i tenint en compte les demandes del territori. El debat, tot i això, és molt més profund. Hem de fer canvis en el funcionament de la nostra societat per poder reduir les nostres necessitats energètiques i aquests han de ser en profunditat. No ens podem permetre perdre aquesta oportunitat de canvi, però ho hem de fer d’una manera racional i justa, atès que els materials són finits i no podem hipotecar el futur de la resta de països que també han de fer aquesta transició.