Aquest passat Sant Jordi hem acomiadat en Lluís Motjé i Costa, en “Moia”, pels més propers. I ho hem fet tristos amb el sentiment d’una pèrdua irreparable, tan a nivell personal, com a nivell professional.
Amb en Moia vam començar a coincidir en els inicis dels “Natus”, Associació de Naturalistes de Girona, ANG, a mitjans dels anys 80. Llavors els objectius dels Natus eren principalment naturalistes, conèixer, estimar, respectar els valors de la flora, de la fauna, del paisatge, del nostre entorn. I en els Natus en Moia va tenir una llarga trajectòria i va desenvolupar tots els càrrecs possibles, president, portaveu, director de l’oficina tècnica.
Era una època de trobades setmanals de la Junta al Bistrôt, sempre al costat d’una cervesa, de cursets d’ornitologia, de cursets de flora i fauna del territori. Recordo amb alegria les excursions dels Natus a Gallocanta per observar el pas de la migració de grues, de les sortides al Delta de l’Ebre, de l’excursió a Extremadura, amb els xoricets a la brasa el capvespre, a la Camarga, a la serra de Guara amb els voltors, etc. Sempre a bord del 4L groc amb els adhesius al darrere.
En Moia era el mestre, el que ens ensenyava a diferenciar els ocells, les plantes, els amfibis, els cants dels ocells, els reclams. El que ens emocionava amb les explicacions de tal i qual espècie, una autèntica enciclopèdia que encomanava la seva passió naturalista a aquells que l’envoltàvem. I així anava creant des dels Natus una autèntica escola d’aficionats a les diverses modalitats de la biologia, i també una colla d’amics que gaudíem del que fèiem. En aquella època en Moia va crear moltes mentalitats conservacionistes.
En Moia naturalista, el que mirava el paisatge, observava l’entorn, el que escoltava el cant del gaig, el que es preguntava perquè un roure és un lloc i no en un altre, el que seguia el rastre del teixó... i tot això, i molt més, ens ho ensenyava.
Paral·lelament en aquests anys es van anar creant entitats al territori, La IAEDEN a l’Alt Empordà, GEDENA al Ripollès, ANGX a la Garrotxa, LIMNOS a Banyoles, lentament el naturalisme i el conservacionisme es van estendre a les nostres comarques. I mentrestant en Moia compartia llista amb especialistes i afeccionats locals que van aportar articles i coneixement arreu del territori. A l'Emporda destaquen Jordi Sargatal i Ramón Fortià, Jenar Félix i Igor Grabolosa. A la Garrotxa, Josep Bassols i Miquel Macias. A la Selva i el Gironès, Marti Boada i Lluís Motjé. Al Pla de l'Estany, Josep Maria Massip, i d’altres que de ben segur em deixo, i ja em perdonareu.
Però en Moia destacà en aquella època, i potser més entrats els anys 90, per la seva figura més reivindicativa. I en l’àmbit dels Natus va fructificar la creació d’una oficina tècnica, que ell va dirigir en els seus inicis, i vetllà per la lluita dels valors naturals del territori, per la conservació dels hàbitats, de les espècies i de la biodiversitat. Va professionalitzar la reivindicació en l’àmbit de l’associació. En aquells moments tocava barallar-se amb polítics, gestors del territori, especuladors, i sorgiren reivindicacions per protegir espais naturals, per aturar urbanitzacions en espais fràgils, en l’adequació d’infraestructures viàries en espais d’alt valor,etc. I va ser prou clarivident per veure que no hi podíem lluitar només des del voluntarisme.
I és aquí on recordo les tensions i enfrontaments amb l’alcalde de Sils per la salvaguarda dels estanys, amb una campanya iniciada el 1985, sota el lema de “Volem defensar els estanys de Sils”. Recordo des de la junta directiva l’oposició a la construcció de la variant de Sant Daniel i un escrit del 1988 de resposta als diaris al llavors alcalde de Girona Joaquim Nadal, on reclamava els compromisos no complerts amb la construcció de la variant.
I recordo també la seva participació el 1991 en el Simpòsium del Paisatge de la Costa brava a Lloret de Mar. La seva aportació va servir per denunciar els interessos de les promocions urbanístiques i la política de finançament municipal com a causes fonamentals de l’agressiva explotació de la Costa Brava.
Recordo els principis dels 90 els esforços que va fer des dels Natus per formar una federació d’entitats conservacionistes, de gent a qui preocupés el territori, una federació transversal, sota el paraigua de DEPANA. Ell va ser vicepresident i secretari general de DEPANA. I des d’aquesta institució es va aturar la urbanització dels Aiguamolls de l’Empordà, es va treballar per salvar la zona volcànica de la Garrotxa, i el volcà de la Crosa, al costat de casa seva.
En un moment donat va deixar aquesta activitat tan frenètica decebut de personalismes i d’intrusions polítiques sospitoses i va donar per acabada aquesta etapa més reivindicativa.
A partir de llavors va crear amb el seu soci, amic i company, Cesc Compte una empresa d’educació ambiental, Sorbus, això ja fa més de vint anys. Es van dedicar i a fer allò que tan saben, ensenyar el país. Ensenyar les coses petites dels nostres animals, les plantes, el paisatge, allò que sovint, sense ells, passa desapercebut. Allò que fa que ens estimem el que trepitgem.
I ho han fet i ho fan, fent allò que saben fer tan bé, parlar. En Moia era una gran parlador, un gran conversador, un gran orador. I si pel mig hi havia una taula, una cervesa, un àpat, encara més.
El país necessita encara molts “Moies”
Moltes gràcies per ensenyar-nos tant!
Quim Cufí i membres de la colla del Bistrôt
A en Moia volem dedicar aquest poema que MªÀngels Anglada ve escriure per commemorar la salvaguarda dels Aiguamolls de l’Empordà
AIGUAMOLLS 1985
No han destruït aquest recer vivent
que ja de lluny enyoren tantes ales.
Aquí retroba l’aigua nodridora
i els verds amagatalls l’ocell del nord.
Àlics rosats, amics collverds, torneu,
torneu, xic corriol i fredeluga,
princesa acolorida de l’hivern.
Murs de ciment i ferro han reculat
davant dels nius tots bategants de vida
com un somriure clar, repòs d’ocells
cansats del vol, a frec de les onades
i el sol que hi riu, i escates d’or i argent.
Hem aturat la mort en llarg combat
–una treva signada amb aire i ales.